lunes, 14 de diciembre de 2009

ESCOLA SIGNIFICATIVA : CEIP DOLORS MONSERDÀ

CEIP DOLORS MONSERDÀ

INFORME DELS ASPECTES MÉS DESTACATS DE L’ESCOLA:
El Ceip Dolors Monserdà-Santapau és una escola pública d’educació infantil i primària (de 3 a 12 anys) i com a tal, és laica i catalana. És de dues línies i consta de:
- 6 aules de parvulari, de P3 a P5
-13 aules de primària de 1r fins a 6è (actualment hi ha 3 aules de 4t.)
L’horari lectiu d’aquest curs és de ¾ de 9 del matí a 1 del migdia i de 3 a ¾ de 5 de la tarda.
Projecte Educatiu: l’escola és defineix com una entitat que es posiciona en relació amb els valors democràtics, respectuosa amb el medi ambient, oberta al coneixement i on els alumnes se senten acollits i estimats. Les activitats es realitzen en un marc de tolerància i respecte, i no són mai discriminatòries ni per raó de sexe, ni en funció de l’entorn social i cultural dels alumnes.
Projectes de l’escola: L’escola s’obre cap el coneixement de diferents realitats i cultures, intercanvia experiències pedagògiques, participa en projectes de cooperació, treballa en la millora del medi ambient i sostenibilitat i incorpora les TIC (noves tecnologies i mitjans audiovisuals).

- Pla d'Autonomia de Centre (PAC)
Aquest projecte, aprovat pel Departament d'Educació, pretén confegir en una línia d’escola els diferents projectes engegats, per tal d’aconseguir que l’alumnat al final de la seva escolaritat s’hagi format com a persona i hagi assolit les competències bàsiques necessàries per incorporar-se a les següents etapes educatives. A més ,aquest projecte comportarà uns recursos econòmics i de personal pel centre.
-Projecte de llengües estrangeres
Aquest projecte pretén aconseguir que les llengües que es treballen a l’escola tinguin un ús i una intenció comunicativa i d'Ensenyament - aprenentatge. Es comença la llengua anglesa a partir de P4 dins de l’horari lectiu. Està previst que a partir del proper curs es comenci algun aspecte d’alguna àrea a primària en llengua anglesa. Cada classe des de 3r fins a 6è té una hora setmanal de conversa amb una mestra nativa.

- Projecte de filosofia
Aquest projecte s’inicia a educació infantil i es continua treballant a primària. Té com a principal objectiu desenvolupar la capacitat de pensar i ampliar l’esperit crític.
- Atenció a la diversitat - Escolaritat compartida
L’escola acull a temps parcial alumnes amb necessitats educatives greus i permanents procedents de centre específics d'educació especial de la nostra zona educativa. Des del curs 2007/2008 es va dotar a l’escola d’una USEE (Unitat de suport a l'Educació Especial) Per aquest motiu la plantilla s’ha ampliat amb una mestra més d’educació Especial i una educadora d'Educació Especial.
- Escola associada a la UNESCO
L’escola forma part d’una xarxa internacional de relacions amb escoles d’arreu del món, amb la finalitat de treballar l’educació per la pau, els drets humans, el respecte al medi ambient i la interculturalitat.
-Biblioteca
Aquest projecte pretén potenciar l’afició a la lectura de l’alumnat i dinamitzar l’ús de la biblioteca escolar per part de tota la comunitat educativa. També pretén informatitzar-la i convertir-la en mediateca.
- Projecte de medi ambient i sostenibilitat. Escola Verda i Agenda 21.Aquest projecte promou accions concretes de millora en relació al medi ambient i sostenibilitat en el nostre entorn immediat.

Relació amb les famílies:
Es manté regularment la relació amb les famílies. Abans de començar el curs els tutors tenen una entrevista individual amb les famílies dels alumnes nous. A principi de curs es fa una reunió general informativa per a totes les famílies, per a comentar aspectes organitzatius, pedagògics i generals del centre. Seguidament es realitzen les reunions per nivells, en les que el tutor/a informa sobre temes concrets del grup. Durant tot el curs hi ha la possibilitat de tenir entrevistes amb els/les tutors/es les vegades que es cregui convenient. Com a mínim es fa una entrevista amb cada família. La comunicació diària amb les famílies es fa mitjançant l’agenda escolar.





VALORACIÓ:

La visita a l’escola CEIP Dolors Monserdà va ser molt gratificant. Des del primer minut ens van atendre amb un gran afecte i ens van explicar tot allò que fa d’aquesta escola, una escola significativa.
Ens van deixar entrar a les aules i visitar tots i cadascun dels indrets de l’escola; des de l’edifici d’infantil fins al de primària.
Ens van anar explicant cadascun dels projectes de l’escola i va ser molt interessant el fet d’endinsar-nos una mica més en el cor de l’escola.

Realment va ser una sortida que ens ha obert els ulls una mica més al món en que en uns anys ens hi podrem trobar. En definitiva,va ser una experiència molt emprenedora i la qual m’ha aportat moltes visions sobre el camp de l’educació.

LES 4 METÀFORES. GESTIÓ I TIC

http://blink2k4.blanquerna.url.edu/inici.aspx Aquesta informació està extreta del Bloc de l'assignatura
La metàfora tutorial: l'ordinador com a tutor
En aquesta metàfora es fa referència al programari que reprodueix el model tradicional d'ensenyament-aprenentatge. L'ordinador tutoritza el procés d'aprenentatge realitzat per l'estudiant.
Als anys 50 es parlava de que les "màquines d'ensenyar". Aquestes podien instruir l'alumne fins al punt de fer-se càrrec totalment de l'activitat del docent. La psicologia dominant en aquells anys era el conductisme. Aquestes màquines no varen tenir gaire èxit però amb l'aparició dels microordinadors es va reprendre la idea de fer programes que funcionessin com a tutors.
L'interès que té aquesta utilització tutorial de l'ordinador es troba en la capacitat que té la màquina per reproduir alguns aspectes de la relació entre el docent i l'alumne. Es pot establir un cert paral•lelisme entre el funcionament d'alguns programes informàtics i la modalitat d'interacció a classe caracteritzada per la seqüència:
iniciació (docent) - resposta (alumne) - avaluació (professor)
Aquest tipus d'interacció també es pot donar entre un alumne i un ordinador:
l'ordinador inicia, l'alumne respon i l'ordinador avalua; a continuació l'ordinador inicia un nou cicle.
En la creació de programes tutorials es té present d'una banda la individualització del procés d'aprenentatge i la formulació de preguntes "a mida" i, d'una altra, la presentació d'informació significativa que ajudi l'alumne a avançar.
Pel que fa a la individualització, cal dir que no és fàcil que un programa informàtic detecti de forma "intel•ligent" el tipus d'error comés per l'alumne i les seves necessitats concretes així que en molts casos aquesta decisió la pren el mateix alumne, escollint quin considera que és el seu nivell de coneixements. De fet, els programes que menys es fan servir a l'escola són els sistemes tutorials intel•ligents i els més emprats són els anomenats programes d'exercici i pràctica.


La metàfora de la construcció: l'ordinador com a alumne
Aquesta és una visió de l'ús educatiu de l'ordinador centrat en l'alumne. Ell és qui controla la màquina i no a l'inrevés.
Papert, a finals dels anys 60, va ser un dels principals teòrics d'aquesta concepció; va proposar la realització d'experiències d'aprenentatge "poderoses". Va crear el concepte micromon on l'alumne construeix idees a partir de la seva activitat exploratòria en un ambient d'aprenentatge per descoberta on l'alumne és necessàriament reflexiu i actiu; és ell qui "ensenya", donant instruccions a l'ordinador per indicar-li les tasques que ha de fer.

El llenguatge de programació Logo i l'objecte gràfic anomenat tortuga seria un exemple de micromon on el nen pot desenvolupar estratègies de resolució de problemes.
Papert, com Piaget, resalta la importància dels processos de descoberta i parteix de que ensenyar prematurament impedeix que el nen descobreixi, inventi i construeixi. El mestre, segons aquest model, quedaria relegat a un segon pla.

Investigacions posteriors sobre la possibilitat de transferir les habilitats per resoldre problemes Logo a altres àrees han posat en qüestió alguns aspectes de les idees propugnades per Paper. En concret, s'ha qüestionat que l'aprenentatge totalment autònom per descoberta sigui la millor opció.
Entre dos extrems: el més tradicional en el que el mestre ensenya tot el que el nen ha d'aprendre o bé a l'extrem oposat on el nen explora en solitari per aprendre el que vol saber, hi ha un altre camí en el que el mestre té un paper de recolzament de l'aprenentatge. Parlaríem d'una descoberta guiada . El paper del mestre seria doncs el de seguir el procés de treball del nen i, quan ho consideri oportú, plantejar preguntes que serveixin de guia a la reflexió del nen.

La metàfora del laboratori: l'ordinador com a simulador

Els simuladors són una evolució dels sistemes tutorials. Permeten un aprenentatge per descoberta semblant al que es produeix en els micromons de Papert però d'una forma molt més acotada ja que són sistemes tancats en els que l'usuari pot manipular diversos paràmetres però no afegir-ne de nous. El grau de llibertat de l'usuari és més limitat que en el cas del Logo.

L'usuari pot interactuar amb el sistema dibuixant objectes que seguiran un moviment natural seguint la llei de la gravetat. Aquest programa es pot descarregar des del web.

La metàfora de la caixa d'eines: l'ordinador com a eina
L'ús de l'ordinador com una eina de treball és habitual en la nostra vida diària. A l'escola també es dóna (o s'hauria de donar) aquest fet. A més, les situacions d'aprenentatge, les activitats que es proposen als infants, haurien de ser autèntiques, haurien d'estar relacionades amb la seva experiència i les seves preocupacions.
Els infants haurien de treballar des de ben petits amb eines que els hi permetin gestionar i organitzar la informació i emprar eines de suport a la comunicació.
L'ordinador proporciona una experiència mediada del món físic, es situa entre nosaltres i la realitat, ens dóna una visió indirecta del que passa però alhora ens proporciona eines molt potents. Aquestes eines no substitueixen l'experiència directa però en són un complement.
Pintar en pantalla, per exemple, no substitueix l'ús del pinzell i el llapis però els editors gràfics poden, a més d'oferir noves possibilitats expressives, fomentar una actitud de revisió i correcció actives. Gràcies a les possibilitats d'aquestes aplicacions podem: esborrar, desfer, canviar les propietats dels objectes...
L'ordinador actua com un amplificador de l'experiència d'escriure, dibuixar, classificar. Permet fer aquestes tasques de forma estimulant i eficaç.

L'ordinador, quan el sabem emprar correctament, ens allibera de les tasques més rutinàries i per tant, deixa la porta oberta per tal que ens centrem en els aspectes més reflexius, constructius i creatius. Cal vetllar perquè això sigui així.

ALEXANDRE JOLLIEN


JOLLIEN,A. (2001) Elogi de La feblesa. Barcelona: La Magrana

Síntesi del llibre:


El llibre Elogi de la feblesa tracta de l’Alexandre Jollien, un noi amb una paràlisi cerebral provocada per una atetosi, i com la gran majoria de discapacitats, el seu futur es troba en un taller ocupacional. Però gràcies al seu gran esforç, voluntat i sobretot amb un gran afany de superació aconsegueix arribar a la Universitat de Filosofia, allò que sempre havia desitjat i que tants entrebancs se li havien interposat.
Aquest llibre, no és un llibre qualsevol, ja que es tracta d’una autobiografia, explicada a través d'una conversa imaginària amb Sòcrates, narrant la seva vida, la d’un noi amb una vida plena de feblesa i al mateix temps de coratge en les seves experiències i relacions en l’entorn que l’envolta.
En la lectura podem endinsar-nos en un món on el camí diari d'una persona amb mancances físiques, ple d'entrebancs ,no aconsegueix enderrocar la il•lusió d’un noi, que com la resta, només pretén ser feliç.

1.- Definiu,molt breument,en què consisteix el mètode socràticEn el llibre,l’Alexandre manté un diàleg amb Sòcrates,el qual a partir del mètode socràtic, en que investigant a partir dels conceptes morals com el Bé i el Mal, Normal o anormal, la justícia, entre d’altres, realitza una sèrie de qüestions que permetran a l’Alexandre trobar gradualment la resposta que buscava.
Amb l’ús del mètode socràtic, la persona que desitja sotmetre a judici les seves creences les quals poden ser contradictòries, posant en dubte la seva validesa i acceptant el fet que es pot tractar d’una contradicció. Per realitzar el mètode socràtic es fa ús de la dialèctica, la qual es defineix com un mètode de raonament lògic, de qüestionament i d’interpretació.
Podríem distingir dos moments en el desenvolupament del llibre que intencionadament van lligats amb el mètode socràtic:
El primer quan es reconeix la pròpia ignorància (l’Alexandre no sap contestar amb precisió el que és per ell el terme normal/anormal.) A partir d’aquí i amb l’ajuda de Sòcrates, que utilitzant preguntes iròniques i rebuscades, aconseguirà que l’Alexandre reconegui la seva ignorància i que alhora a través de les respostes que ell mateix realitza, vagi arribant al coneixement, a la veritat, a la saviesa. La idea de Sòcrates “ només sé que no se res” demostra que ningú té la capacitat de saber-ho tot i que per tant, mai es pot arribar al coneixement absolut, com es pot observar en el final del llibre:
-“On es troba realment la frontera entre normalitat i anormalitat?”(Sòcrates)
-“He de confessar-te que ho ignoro.”(Alexandre)
-“Alexandre,tinc una idea que farà que arribem a un acord sobre la normalitat. *Vagi on vagi, en qualsevol situació que em trobi, tothom em considera un marginal, un anormal i em tracten com a tal. No importa que camini dret, que respecti les lleis…Prova’m, demostra’m que sóc, des de tots els punts de vista, completament normal!”(Sòcrates)

2. Quina evolució va tenint el concepte de “normalitat” al llarg de l’obra?
L’Alexandre mentrestant narra la seva experiència dolorosa però alhora estimulant, va establint un diàleg amb Sòcrates en què es fa un gran insistència en la qüestió sobre allò que és normal o anormal.
Com podem observar en la pàgina 25, l’Alexandre fa una breu definició de la normalitat; en ella diu: “Tot allò que és igual a la majoria o la mitjana dels casos o dels costums, allò que és habitual, familiar” D'aquesta manera, per exemple, em sembla que és normal que un nen de dotze anys camini, parli, llegeixi, escrigui…” Aquesta definició, implica el fet que en la societat actual tendim, constantment, a posar “etiquetes” o a idealitzar sempre les coses i a les persones.
Més endavant, a la pàgina 42, Sòcrates realitza una pregunta a Alexandre en vers a la visió de la gent front a la condició de ser diferent; en la qual qüestiona: ¿Potser és perquè les misèries i les febleses de l'home sovint són més visibles que la seva grandesa i les seves forces?
Sòcrates aquí fa servir el mètode socràtic en que realitzen qüestions amb un sentit irònic fent pensar a la persona a la qual s’adreça, en aquest cas l’Alexandre, però alhora també ens fa pensar a tots aquells que estem llegint fins al punt que ens adonem que té tota la raó, és evident que sovint, tan sòls observem l’home per la seva “carcassa” i en el cas de l’Alexandre, com són les mancances físiques i com, he dit abans, no ens aturem a conèixer l'esperit i la grandesa d'aquell que trobem diferent a nosaltres.
Tenir una discapacitat física per mi no és cap malaltia, sinó una condició humana com qualsevol altre. Un pot no tenir cotxe, no tenir diners o trobar-se a l'atur i en totes aquestes situacions també necessitarà un cop de mà, al igual que una persona amb discapacitat.
Per l’Alexandre els mots “normal i anormal” han marcat la seva vida fins al present. Cap al final del llibre, l’Alexandre diu que la “normalitat” pot produir dos efectes:
1.Un estímul per la persona que se sent exclosa, produint així el desig de millorar cada dia, de reduir cada dia la distancia que el separa dels altres.
2. També pot portar a la marginació, al fet de ser exclòs.
Pel que fa a la pregunta que li formula Sòcrates sobre quins són els criteris que permeten separar l’individu físicament normal del que no ho és, l’Alexandre contesta dient que una persona anormal és aquella que se separa de la norma, per tant, en medicina una persona normal serà aquella que està sana.
Però quan Sòcrates li demana que vagi més enllà que en l’aspecte físic, que li digui on es limita lo normal de lo anormal en el camp psicològic d’una persona, Sòcrates li comenta d’una manera irònica el fet que ell es comportava d’una forma incongruent(no sabia guardar les distàncies amb les noies,que li costava reprimir-se davant dels mestres fora de la relació cordial adient, entre d’altres, i que per tant, es podia dir que la seva manera de ser també s’allunyava “de la norma”.
Per l’Alexandre aquesta pregunta li obre els ulls, produint així que hagi de replantejar-se el que realment significa ser una persona “anormal”, afirmant finalment que li és difícil definir el concepte d”anormalitat” ja que pot canviar segons la relació que tinguis en aquella societat, i per tant, és quelcom variable i que depèn de molts factors.
Per acabar a la pàgina 109, Sòcrates li pregunta que si ara era capaç de trobar la “frontera” entre normalitat i anormalitat, i és doncs, quan l’Alexandre contesta humilment que ho ignora, que no li sap dir, deixant pas a la resposta final de Sòcrates que provoca un gran silenci i alhora el primer pas per veure el terme “normal/anormal” des d’un altre punt de vista.

3. Quin paper juga l’amistat en el dia a dia l’Alexandre Jollien i els seus companys?Moltes vegades coses com sentir-se estimat, desitjat i necessitat per altres fan que continuar vivint valgui la pena. Sense el contacte amb altres éssers humans, els problemes poden créixer, les malalties prenen una nova dimensió i la vida sembla que es complica gradualment.
Per l’Alexandre, el fet de sentir-se estimat pels seus companys del centre va ser un pilar fonamental per al seu progrés, ja que suposava el suport que en aquell moment ningú més li podia proporcionar.
Per l’Alexandre, no feia falta res més que una mirada, un gest o fins i tot un mot gairebé indesxifrable per sentir que els seus companys estaven al seu costat. Per exemple el seu amic Jerôme, que amb prou feines podia parlar,però que de la manera que fos intentava mostrar la preocupació pel benestar del seu amic Alexandre.
Però quan va anar a l’ Institut, les coses van canviar,les actituds dels seus companys eren força diferents, alguns s’alegraven de les males notes dels altres,o del mal pas que havia fet un company, i això per a l’Alexandre va ser un cop molt dur, ja que la seva primera experiència amb gent de la seva edat que no fos exclusiva del centre havia sortit força decepcionant. Però,va arribar el dia que l’Alexandre va començar la Universitat i allà va trobar amics i amigues com diu ell, sincers que, sent conscient que ell no pot estar sol es recolzava en l’altre i d’aquesta manera van sorgir unes relacions d’amistat sanes. Per a ell, aquestes amistats són molt reconfortants,un suport desinteressat. La incapacitat d’arribar a assolir una autonomia perfecta deixava entreveure la grandesa de les persones que l’envoltaven,apreciant la presència de l’altre i per la seva banda,oferint tot allò que estava en les seves mans.

4. Quines eines dóna la filosofia a Jollien per assumir la seva condició física?Per l’Alexandre, la filosofia té un paper decisiu i per aquest motiu, aquest llibre és autènticament filosòfic. La presència de Sòcrates dialogant amb l’autor és el signe més clar del seu gran interès per la descoberta del pensament del filòsof. El motiu pel qual l’Alexandre decideix que Sòcrates sigues el seu acompanyant en cadascuna de les pàgines d’aquest llibre és pel fet que Sòcrates mantenia totalment absent la presència de prejudicis i que, per tant, el convertia en un dels filòsofs més adients per la seva novel•la.
La conversa que mantenen es socràtica, és a dir, a través de la discussió posa en manifest el problema que l’home representa per a ell mateix, i, sobretot, pel fet que es qüestiona la pròpia normalitat en sí mateixa i alhora la normalitat en Sòcrates.
L’Alexandre reconeix el seu deute envers als filòsofs que l’han ajudat a progressar(Nietzche, Aristòtil, Sartre, Hegel...) ja que per a ell han sigut de gran ajuda, no tant per les seves respostes, sinó més aviat pel seus principis, pel seu camp d’investigació. Per a ell, la filosofia li ha servit per endinsar-se en la realitat, ”llegir” els esdeveniments quotidians i trobar un sentit a les seves experiències.



5. Com creieu, vosaltres personalment, que ens pot influir “la mirada de l’altre”en la visió i construcció del propi “jo”? Intenteu fer-ne una reflexió autobiogràfica,prenent com a referència la vivència d’Alexandre Jollien.Mentrestant llegia el llibre em sentia molt identificada, a mesura que m'anava endinsant en les vivències relatades per l'Alexandre, era com si estigues llegint algunes de les experiències de la meva pròpia vida.
La vida de l'Alexandre és intensa, plena d'esforços i dificultats. Jo, al llarg de la meva vida he viscut moments en que també m’he hagut d’esforçar, lluitar contra les situacions que estava patint i sobretot lluitar per a superar-les. Estar clar que no fa falta ser un discapacitat per viure en una vida amb entrebancs, amb dificultats que dia a dia les veus més i més grosses, però com molt bé relata l’Alexandre, el suport de les persones que t’envolten és essencial. Llegir aquesta biografia m'ha fet veure que mai a la vida s'ha de donar un per vençut, encara que, hi ha cops on la teva pròpia confiança s'envolta de fragilitat a causa dels dificultats que s’interposen en el teu camí.
Jo, no sé on arribaré,si aconseguiré algun dia superar les meves febleses, que a diferencia de l'Alexandre no es veuen a simple vista,sinó que s’amaguen en el més profund del meu cor , però sincerament, aquest llibre m'ha donat un petit impuls per seguir intentant superar-les, veure la vida d’una manera més positiva i sobretot el saber que jo també tinc dret a ser feliç.

LA DESCRIPCIÓ

MODELS DE DESCRIPCIÓ:

- Cançons ( el Gripau Blau)

- poesia visual (Joan Brossa)

- poesia (Miquel Martí i Pol)

- Novel·la (Josep Pla)

- Assaig(Salvador Espriu)

- Conte(Abiyoyo)

- Vídeo(Summercat,Strella Damm)



LA DESCRIPCIÓ. QUÈ ÉS?

La descripció és un mode d'organització del discurs que pretén representar lingüísticament persones , animals , objectes, paisatges,èpoques,sentiments, etc,
Es poden descriure tots els aspectes de la realitat, des dels més concrets fins als més abstractes.
Per mitjà de les seqüències descriptives es proporcionen informació i característiques diferents dels objectes.El to pot ser més subjectiu o més objectiu, depenent de la situació comunicativa i del propòsit d'intercanvi,així com el grau d'importància que atorguem a ordenar estrictament la informació.


descripció objectiva: l'autor adopta una actitud imparcial davant de l'objecte descrit, i es limita a descriure amb la major objectivitat i precisió possibles, les característiques que millor els defineixen(no intenta suscitar cap emoció estètica en el lector).Aquest tipus de descripció és característica dels textos acadèmics i científics.

Descripció subjectiva: l'autor reflecteix el que li suggereix personalment l'objecte que descriu.Conté una gran càrrega subjectiva i sol tenir una finalitat estètica.

Estructura dels textos descriptius:


1.establiment del tema
2.caracterització
3.relació amb el món exterior


Com es fa?

a) Idear (explorar la situació)
b) Ordenar (esquema estructural)
c) Textualitzar (redacció del text)

Tècniques descriptives:

- sintagmes nominals àmpliament adjectivats
- verbs en present o imperfecte d'indicatiu
- paraules que descriuen impressions sensorials
- terminologia
- definicions
- enumeracions
- recursos expressius (comparacions,metonímies,personificacions,al·literacions,etc.)

MISSATGES AMAGATS!

ANUNCI OH BROTHER!/ANUNCI GALERIES:


Ara farà unes setmanes vem veure a classe de COED uns anuncis de televisió els quals reafirmen molt bé el que es deia en el reportatge que en l'anterior bloc vaig penjar.
Hi han moltes coses que a simple vista no aconseguim observar, però si parem atenció, podem veure diferents coses que fan que els anuncis amaguin un missatge que farà que allò que estiguin "venen" tingui més o menys èxit en els espectadors.

Tant en l'anunci de OH BROTHER! com el de les GALERIES, la música a l'inici de l'anunci és més tranquila, més lineal i a mesura que va avançant l'acció,tant el volum com el ritme augmenten energèticament. També la llum té un paper molt important perquè sembla que no hi tingui molta rellevància però als ulls del consumidor entra abans un cosa amb colors molt vistosos i elèctrics que no una de grisos i apagats.
Aquesta tipologia d'anuncis és d'aquells que has d'estar atent fins al final per tal d'adonar-nos del missatge amagat.

Importància de treballar el llenguatge audiovisual


A classe de COED, vem veure un reportatge el qual tractava sobre la importància de treballar el llenguatge audiovisual. Doncs bé, aquí penjo els apunts que vaig extreure'n, espero que serveixen de gran ajuda!

En la TV i en el cine la imatge és universal, ja que tots sabem entendre'l.La imatge té un codi universal.Hi han moltes coses que a simple vista no les apreciem però que hi són (moviments de càmara,llum,intencionalitat..)
Requereix un entrenament per saber-ho veure, més enllà del que nosaltres veiem a simple vista.
Una bona audiència ha de tenir una bona visió tenint en compte tot l'anterior.

Educació amb mitjans:
En cada context canvia (territori,temps,etc.).Hi han dos factors principals en l'educació:l'escola i la familia, i en un tercer pla, els mitjans de comunicació.
La relació amb la TV,està mediada per l'escola i la familia(control).
Fa falta responsabilitat, per part de dos institucions(en el fet d'educar): el que fem i no fem amb la familia i l'escola estarà indirectament relacionada amb l'ús i l'intenció que tinguin els nens amb la Tv.(Fem el que fem tindrà incidència en com interactuem amb els nens i els mitjans).
Ex: uns pares que passen dels seus fills, implicant així que els nens donguin massa importància a l'ús de la TV.
Els medis de comunicació tenen una responsabilitat sobre l'educació ja que tenen un efecte educatiu sobre els nens que la veuen, ja que ells recíprocament estan influenciats amb el que veuen.
Tot el que veiem en la pantalla provoca diveres actituds.

Educació amb mitjans ---> iniciativa educativa?
L'escola està bé que utilitzi mitjans de comunicació, però amb un bon ús.
Tot el que és imatge, és complementàri a la paraula del mestre.Els nens cada cop abusen més de l'ordenador ,internet...deixant de banda els textos escrits,llegir,etc.Per tant, no és una perspectiva pedagògica adequada.
-Integrar en l'educació tradicional mitjans de comunicació.S'ha de fer una pedagogía de cada mitjà de comunicació--> treure'n el màxim profit.
Hem de tenir una sèrie de competències per saber interactuar amb els medis visuals/digitals.
Les noves generacions s'adopten millor,ments més obertes per rebre informació,genèticament són productes de més avenços,etc.

Conclusió:

Ser conscients que sempre que hi ha una càmera, no sempre és la realitat, sinó que la "realitat" que els que hi han darrera de la càmera.
Això passa perque la imatge és universal---> la gent no és del tot conscient del que veu.
Com a adults (pares/professors) hem de mediar, ja que els nens reben directament el que veuen i per tant, hem d'intentar de que amb els temps vagin sent més autònoms perquè interpretin millor les imatges.

El procès de composició escrita

EXPOSICIÓ TERRITORI



Introducció:

L’adopció és un procés legal, psicològic i social, sempre interessant-se en el benestar de l’Infant, que li permet integrar-se plenament en el si d’una família en la qual no ha nascut.
Es tracta doncs, d’una nova relació familiar i que suposa el trencament total del vincle personal, familiar i jurídic, entre el fill adoptiu i els seus pares naturals o biològics.

Tenint en compte aquesta informació començarem a endinsar-nos en el cas d’aquesta nena, la Jana ,la qual va ser adoptada l’any passat per una família catalana.
La JANA va néixer a Xina,es trobava en un centre d’acollida amb altres nens i nenes també en les mateixes circumstàncies que ella. Allà és molt habitual veure a nadons abandonats, nens vivint en situacions molt precàries i patint un gran desinterès per part de la societat. N’hi ha nens com la Jana , que tenen sort i aconsegueixen refer la seva vida amb una família adoptiva que els acull . En el seu cas, la trobada dels pares amb ella va ser el moment més esperat ,el qual suposava el final d’un llarg procés marcat tan de moments d’il•lusió com de desesperació. Els pares de la Jana la van recollir al orfenat, un lloc on la fredor no era motiu suficient per impedir grans emocions per a uns i altres.
La reacció de la Jana en primer moment va ser molt diferent a la dels seus pares,ja que se la veia perduda i no entenia la situació ni per quin motiu unes persones desconegudes s’abraçaven a ella plorant per l’emoció del moment.
A la Jana li va costar mostrar algun tipus d’afectivitat cap a ells , però mica en mica i amb el suport d’altres famílies que els acompanyaven en aquest procés , la Jana va començar a mostrar el seu somriure , tímid però alhora ple d’il•lusió.

Al arribar a Catalunya,una de les parts més difícils del procés tan sols començava,la seva incorporació al nou context familiar. La Jana tindria dos germanes més,la Ariadna i la Cati i la convivència començava a donar els seus fruits.
al principi la Jana estava poc receptiva amb les persones que se li acostaven, els pares temien que la nena no s’acabés d’adaptar bé a la seva “nova” vida, però no van desistir,van superar aquest problema mantenint clares les seves idees , actituds i afectes, al mateix temps que entenien les circumstàncies que la nena estava vivint.

amb molt poc temps , la Jana ja començava a dir algunes paraules : papa , mama.. Això per la família va ser un gran pas, la nena s’estava integrant d’una manera ràpida i tot semblava que les coses milloraven
.
Poc després , va arribar el moment que la Jana anés a l’escola. Els pares temien una mica com s’hi podria sentir.,però,gràcies al seu treball conjunt amb els mestres de l’escola i el psicòleg la Jana no va tenir cap mena de problema alhora d’integrar-se. Ella sabia molt bé d’on venia,que no era nascuda aquí,que els seus “papas” que tan l’estimen la van adoptar i que ara tenia una nova família, i que ser adoptat no era res dolent.
Amb poc temps la Jana ja havia fet amigues a l’escola, començava a parlar en català i tots els mestres deien que era una nena molt intel•ligent.
La seva integració a l’escola va ser excel•lent,s’ha de tenir en compte que cada cop es més habitual la presència de nens estrangers a les aules i que els mestres estan ben preparats per tal de fer entendre als altres companys que tots som iguals.
Ara la Jana té 4 anys,és una nena feliç,sana,simpàtica,intel•ligent i que de gran vol ser metge.
En conclusió,el territori segons com és miri no és res més que un simple espai físic ja que realment el que fa que un territori sigui especial és la gent que hi forma part. En aquest cas, per la Jana , el seu territori es la seva nova família, la oportunitat de poder ser una nena estimada i el fet de poder viure d’una manera digna.