reflexions...

Com començar explicar allò que només un mateix pot sentir-ho...Paraules, les paraules se les endu el vent... Imatges, les imatges s’esborren...Gestos,només es veuen si hi ets davant... Què hem de fer quan volem dir alguna cosa, mostrar amb una sola mirada quelcom que ens està fent mal i no tenim a ningú a qui dirigir-nos?
Jo,com imagino que moltes altres persones ,necessito dir-ho.. i a manca d’orelles sempre podrem fer-ho amb els ulls.. I així ho faig escrivint en aquest bloc, que deixant de banda tot el caire educatiu m’agradaria donar-li un altre ús. L’ús de poder expressar tot allò que sent i pensa una persona que lluita per un somni i en que de tant en tant obre els ulls i s’adona que els somnis són purament accions del nostre amic, l'inconscient.
Des de que era una nena,i especificaré dient des de que tinc ús de la raó, sempre havia volgut ser mestra. M’imaginava que jo era la professora de tots aquells "amics" que sense ànima tan m’acompanyaven dia a dia. Amb 5 anys vaig demanar un “regal als reis”, que fins avui en dia encara manté tota la seva il•lusió:una pissarra. Des d’aquell moment, al aixecar-me la veia, tan maca i grossa plena de guixos i on cada dia abans d’anar a dormir escrivia tot el que havia de fer el dia següent... "portar les fitxes de català,pintar el dibuix de la castanyera,portar llapis i goma per plàstica.." Gran companya,de penes i alegries, de plors i rialles... com he desitjat algun dia tenir-ne una de veritat, una d’aquelles verdes i brillants de bon matí...
Però com he dit abans,de somnis no es viu.. i jo cada cop em veig més desperta.. que difícil és voler lluitar contracorrent,contra l’entorn que t’envolta i que no accepten els teus somnis... Jo em sento sola davant l’adversitat,veig que si vull complir algun dia el meu somni hauré d’enfrontar-me a molt més que uns exàmens,sinó al fet de ser acceptada,al fet de sentir-me arropada i sobretot al fet de sentir-me valorada per aquells que m’envolten.
Però sabeu que os dic? N’estic cansada, estic cansada d’amagar-me, d’amagar-me de les meves il•lusions i de les meves esperances...
VULL SER MESTRA,VULL SER FELIÇ I SOBRETOT I CREC QUE ÉS EL MÉS IMPORTANT.. VULL SENTIR-ME ÚTIL AJUDANT I SENT L’ESPATLLA D’AQUELLS NENS QUE NO TENEN LA SORT DE SENTIR-SE "ALGÚ",DE SENTIR QUE EN AQUESTA VIDA HI TENEN EL SEU LLOC.


I bé, acabaré això donant-vos ànims, que hem de ser forts i sobretot que lluitem per allò que creiem, que no ens hem de deixar influenciar per ningú.. Perquè la vida és com un tren.. a llarg del temps aniran pujant i baixant passatgers,i segurament en algun moment o altre us sentireu sols.. però en conclusió el tren el porteu vosaltres i com a bons conductors que sou, heu d’arribar fins al final del vostre camí costi el que costi.